El passat dia 1 de maig, catorze socis de l’entitat emprenien ben d’hora al matí un raid per la conca d’Òdena.
Aquesta cursa era un joc de rol que es competia en equips; els quals primer de tot van haver de desxifrat varis codis criptats durant les setmanes anteriors per poder aconseguir informacions per poder realitzar el raid.
Durant el raid els equips havien d’agafar una brúixola i orientar-se per la comarca tot arribant amb una sèrie de proves, en les quals es posava a prova la valentia del grup, el saber-se orientar, la resistència, la força i tota una sèrie d’habilitats. A més a més havien de dominar tècniques d’alpinisme com l’ús dels cordinos i el davallador.
Algunes de les proves destacables que hi van haver foren: Enfilar-se per una corda de 8 metres d’alçada, baixar un ràpel i a mig ràpel agafar-se a una corda amb nusos i baixar per aquesta, travessar un munt de barrancs que es trobaven pel recorregut, rastrejar un terreny ple de pistes per trobar les següents indicacions del raid…
L’activitat ha estat valorada molt positivament pels membres de l’entitat, ja que va unir molt el grup i va ser una experiència innovadora i dinàmica.
Tot i això s’ha de remarcar que a la tarda una forta tempesta va fer que la cursa es convertís amb tota una odissea.
Els dies 1,2 i 3 d’Abril l’Al-pi-nisme torna a trescar per les muntanyes nevades d’Andorra, aquesta vegada, però, per la fantàstica vall de Madriu unes de les més verges i més maques de tot Andorra i del Pirineu.
El primer dia de matinada sortim d’Igualada i ens dirigim al llac d’Engolasters on deixem el cotxe i comencem la nostra aventura tot començant a trepitjar neu, caiguda a les últimes hores.
El primer dia recorrem tota la vall fins arribar a un meravellós refugi: el Refugi de l’Illa, el qual està a una alçada privilegiada de 2517m i que per tant, tenim una vista increïble de la vall i del paisatge que ens acompanya.
El dia següent, de matinada, després d’haver aconseguit aigua, tasca complicada tenint en compte el fred i l’estat d’aquesta, prosseguim la marxa. Aquesta vegada, amb grampons tot cavalcant per l’espatlla del Montmalús, pic que realitzarem seguidament.
Des del cim només podem apreciar algunes puntes de muntanya, les quals no estan cobertes pels núvols. Tot i que el paisatge és captivador no ens torbem massa, ja que el termòmetre marcava -6ºC. Per tant, seguim carenant fins arribar a la vall del refugi d’Ensegents, en el qual hi passarem la següent nit.
Finalment, el tercer dia baixem fins la carretera d’Encamp i tot agafant un tranquil camí botànic arribem una altra vegada al cotxe, i cap a casa, per descansar i recuperar-nos de les últimes jornades, dures però que ens deixen a la retina tot de paisatges inoblidables , només a l’abast de la gent amb bona forma física i que li agrada la natura. I és que el paisatge hivernal és una mescla entre el paradís i l’infern.
Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, sis membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 27 al 29 de març, una ruta hivernal.
La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a Andorra. Començant a pujar el primer dia des del Serrat per la vall de Sorteny ens va portar fins al refugi de Coma Obaga. L’endemà al matí abans que sortís el sol ja caminàvem direcció la collada de Ferreroles, on des d’allà vam emprendre el camí que ens portaria cap al punt més alt del majestuós pic de l’Estanyó, el segon cim més alt d’Andorra amb 2915 m d’alçada.
Des d’allà vam poder contemplar tota la vall de Sorteny nevada així com un extens panorama sobre gairebé tot el principat. Un paisatge meravellós, màgic i encisador. La baixada va ser molt satisfactòria desprès d’haver pogut contemplar totes aquelles vistes tan impressionants. Per acabar el dia vam arribar al refugi de Sorteny on hi vam passar la nit i l’endemà amb calma ja baixàvem cap al poble del Serrat per agafar el cotxe i poder anar a escalar tot el matí al rocòdrom públic d’Ordino.
Hem passat tres dies rodejats de tot allò que més ens agrada, gaudint de la bellesa, la màgia, la puresa… de la muntanya nevada.
Aquesta va ser la primera ruta hivernal programada per aquesta setmana santa. Aprofitant totes les vacances l’entitat a dut a terme dues rutes hivernals de tres dies cada una.
De cara al segon trimestre de l’any, tenim preparat un gran ventall de sortides per a tots els gustos, des de dies d’escalada, fins a sortides amb BTT, excursions per la conca, raids de supervivència…
Diumenge, 6 hores del matí, les discoteques encara són obertes, però un grup d’Al-Pi-nistes no torna a casa després d’una nit de festa, en una altra ocasió serà, sinó que carregats amb les motxilles i les raquetes de neu pugen al cotxe i es dirigeixen cap al nord del País. Concretament el destí és Merànges, un petit poble de la Cerdanya. Des d’allà surt la pista forestal que tot fent giragonses entre les muntanyes els apropa una mica més al lloc d’inici de l’excursió del dia. Arriba un punt però on una cadena i la neu impedeixen el pas dels vehicles, és hora de començar a caminar.
Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.
Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt. Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir. Ressegueixen la carena, en direcció a la Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.
Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.
Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!
El passat dissabte 30 de gener, l’Al-pi-nisme tenia prevista una excursió tranquil·leta a la roca de l’elefant a Montserrat, però com que només van confirmar assistència quatre socis, es va decidir fer quelcom diferent i ideal per poques persones.
Així doncs, vam pujar amb cotxe fins a l’ermita de Santa Cecília, i allà ens vam carregar les motxilles amb material d’escalada i l’esmorzar. Feia molt vent i fred, però el nostre primer objectiu era arribar fins a Sant Jeroni, el punt més alt d’aquestes muntanyes, així que vam anar fent via.
Amb unes dues horetes i escaig ja érem a dalt, i després d’admirar les magnífiques vistes que hi ha des del punt més alt de Montserrat, vam esmorzar tot parlant del nostre gran objectiu: baixar el “Canal del Mejillón”.
Després de posar-nos l’arnès i preparar tot el material necessari, vam caminar fins al canal i vam entendre el seu nom “mejillón”: el terra estava ple de closques de musclos i plats trencats, ja que abans allà hi havia un restaurant, d’on llençaven les closques, i així se li ha quedat el nom.
El primer tram el vam baixar amb l’ajuda de cordes ja instal•lades (algunes estaven congelades del fred). Com més avall, més es va complicar, així que vam haver de continuar baixant fent ràpel. Les roques relliscaven una mica i queien pedres de dalt la muntanya a tothora, però vam poder continuar.
Els últims ràpels ja eren més durs, i les roques a baixar, de més alçada, però no vam perdre la concentració malgrat la dificultat i per allà dos quarts de quatre ja érem a baix.
Durant el descens, a estones feia fresca, ja que ens trobàvem a la part fosca de la muntanya, i a més a més érem en un canal bastant estret.
No era gens difícil tècnicament, però vam veure que per pujar-lo es requereix molta força de braços, i per baixar-lo no ens havia sigut gens fàcil.
Vam arribar a casa ben contents d’haver superat aquest descens força complicat (més per alguns que per uns altres) i amb una bona experiència per guardar.
Per acabar, explicar-vos que el pròxim diumenge, tenim prevista una excursió amb raquetes, a pujar el pic Puigpedros (2914m), el més alt de la Cerdanya.
El passat dissabte dia 23 de gener, l’Al-pi-nisme realitzà la primera de les sortides del nou any 2010. Ho feia amb moltes ganes de pedalar i amb molta participació, donant fe de la fortalesa amb què l’entitat esportiva acabà l’any 2009 i emprèn el present. Així doncs, 8 membres de l’Al-pi-nisme BTT van llevar-se ben d’hora per pedalejar durant més de 5 hores pels camins de les nostres contrades. Enmig d’una boira omnipresent, l’Al-pi-nisme féu cap a la Pobla de Claramunt, des d’on emprengué el camí, vorejant els tres Mollons per sota, que el dugué fins a la bonica masia de Cal Jaume Bruguers, emplaçada just al costat de les ara ruïnes del Castell de Castellolí.
D’allí, i després d’una breu pausa per esmorzar un pa amb tomàquet, els vuit al-pi-nistes prosseguiren el recorregut tot resseguint els nombrosos camins que s’amaguen per entremig dels alzinars que configuren aquest immens massís, amagat darrere els Mollons i invisible des de la Conca d’Òdena. Sort del mapa… No obstant, després d’unes quantes giragonses, l’Al-pi-nisme ja albirava les dues antenes que s’alcen el capdamunt del Miramar, objectiu de l’excursió. La pujada final fou molt exigent, i tot i ser la primera sortida de l’any, cap al-pi-nista es féu endarrere. Un cop dalt el cim, es pogué observar una magnífica vista de les muntanyes de Montserrat flotant sobre un mar de boira, una vasta postal de Piera i Vallbona, i una nova perspectiva de Capellades jaient sota els peus. Llàstima que la boira no pogué verificar la certesa del nom de “Mira-mar”…
Després de les fotos de rigor, la baixada fou el més divertit. Ràpida, enfangada i una mica tècnica, l’Al-pi-nisme va baixar en un tres i no res el desnivell del Miramar (593m). Al cap de poca estona, ja s’havia arribat a casa i tothom dinava content d’haver passat un matí genial en companyia de tots els amics que som qui formem part de l’Al-pi-nisme.
Per altra banda, des de l’Al-pi-nisme Club Esportiu, agraïm a tots els socis la seva assistència a l’Assemblea General que tingué lloc el passat divendres i animem a les noves incorporacions a participar d’allò més en les sortides que ens presenta aquest any 2010. Així mateix, animem a tothom qui vulgui que s’informi de les nostres activitats i de qui som a través de la nostra web: www.alpinisme.cat o enviant un correu a alpinisme@gmail.com
Durant les darreres setmanes de l’any, i coincidint amb les festes nadalenques, l’Al-Pi-nisme va aprofitar per realitzar les darreres activitats de l’any. En destaquen per exemple una excursió per la plana de Sòbol i La Mola de Lord, situades a la vall que du el mateix nom, amb el poble de St. Llorenç de Morunys com a població més important. Cal també fer esment del tradicional sopar per celebrar el final de temporada, i sobre tot de la rifa de la panera que l’entitat organitza anualment.
El número premiat coincideix amb les darreres tres xifres de la grossa de Nadal, i per tant enguany la butlleta guanyadora era la 294. El guanyador es va endur satisfet el premi cap a casa, i a nosaltres no ens queda més que mostrar el nostre agraïment als col·laboradors que ho van fer possible: X-Avi Material de Muntanya, i SuperMas.
Entrega de la panera als guanyadors, amb la presència de Xavi Salom.
I un cop acabat el 2009, cal començar una nova temporada, i a l’Al-Pi-nisme Club Esportiu estem treballant per aconseguir que aquest 2010 sigui un gran any, amb moltes novetats, i on tothom qui ho desitgi pugui gaudir de les activitats preparades.
Des d’excursions senzilles per la comarca, fins a ascensions i rutes pels bells Pirineus nevats, sense descuidar ni la BTT ni l’escalada! Així que ja ho sabeu, si us pica la curiositat, no dubteu a entrar a la nostra pàgina web (www.alpinisme.cat) o envieu-nos un correu a alpinisme@gmail.com. A més aquest any les inscripcions de socis es poden fer online!
L’Al-Pi-nisme club esportiu, una entitat sense ànim de lucre que vol acostar l’excursionisme, l’alpinisme, l’escalada i la bicicleta de muntanya a tots el joves i no tant joves de la ciutat, us desitja el millor per al 2010. I a la muntanya, recordem-ho sempre, la previsió i la prudència són imprescindibles, perquè ella ens domina a nosaltres, no al revés.
El passat diumenge 25 d’octubre, uns quants membres de l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu vam fer una excursioneta per les terres més meridionals de la nostra comarca, al terme municipal de La Llacuna.
Sortint ben d’hora al matí i deixant els cotxes a l’antiga masia de Les Clotes, vam enfilar camí amunt en direcció al Coll del Corral, porta d’entrada a la Plana d’Ancosa. Passejant per aquesta extensa i desolada planícia, férem cap a la gran i parcialment derruïda Casa d’Ancosa, que comparteix parets amb les restes d’un antic convent de monjos cistercencs.
Al cap de poc, sense perdre el camí principal, l’imponent Roure d’Ancosa va sortir-nos a l’encontre; l’arbre, catalogat com a monumental, fins té la seva pròpia bassa d’aigua, que s’acumula en una cavitat al mig del seu tronc. Després d’esmorzar al seus peus, resguardats per centenars d’anys de saviesa, retrocedírem un xic per agafar el camí que, tot passant per la Font de les Canals, ens pujà fins al Puig Castellar, un excel·lent mirador dels voltants (i un dels punts més alts de l’Anoia).
Ja de tornada, vam aprofitar per passar per la vora d’unes vinyes d’alçada (el vi de les quals podia assaborir-se a la fira que ha tingut lloc a LaLlacuna aquest cap de setmana), autèntica essència de la regió; i també posarem els peus al diminut poble de Torrebusqueta.
En resum, una senzilla i bonica excursió que, junt amb tantes altres sortides, confecciona el calendari d’activitats de l’entitat per a aquests últims mesos de l’any.
Aquest dissabte, l’Al-Pi-nisme encetava el seu programa d’activitats trimestral, i per començar, ascensió al Pedraforca. A punta de dia vàrem sortir d’Igualada, i per la carretera ja vam poder comprovar que no seriem pas els únics en visitar les terres berguedanes. Centenars de cotxes aparcats al voral de la carretera, amb cares somrients i cistells nous de trinca a la ma, disposats a emular els protagonistes de “Caçadors de bolets” i resseguir fins l’últim racó de bosc per trobar algun rovelló!
En fi, tornem al tema que interessa, perquè nosaltres anàvem al Pedraforca, ja en buscarem un altre dia de bolets! A l’aparcament, de cotxes tampoc és que n’hi faltessin, però després de passar pel refugi Lluís Estasen, la tranquil•litat ja era molt més gran. Ens dirigíem al coll del Verdet, i a mesura que anàvem guanyant altura per un sender ben fressat, podíem veure cada cop més a prop les altives parets del Pollegó Superior, alhora que el refugi s’encongia cada cop més. Al cap de no massa estona ja érem al coll, des d’on ja podíem contemplar unes boniques vistes del poble de Gòsol, situat just sota el vessant oest del massís.
Ara tant sols restava superar un entretingut tram de grimpada amb unes vistes magnífiques sobre la serra del Cadí, la Cerdanya, la Gallina Pelada i la serra del Port del Compte entre d’altres. Durant aquest curt trajecte un simpàtic talpó de tartera ens va sortir a saludar. Ves a saber si es tractava d’una manifestació contra tots aquells que envaíem el seu territori natural…
I ara si, el cim (2497m), un cim emblemàtic de Catalunya i un dels mes bells que es puguin contemplar. Un cim que si pogués parlar estaria orgullós de rebre tants enamorats de la muntanya, però que alhora exhalaria ràbia i ira contra aquells que el visiten i se’n creuen els amos i senyors. Contra aquells que no el respecten, contra aquells que no son capaços de recollir la seva merda, contra aquells que en definitiva no s’adonen que tots som responsables de la conservació del nostre patrimoni, de les nostres muntanyes.
Foto de grup de rigor i xino-xano cap a l’Enforcadura, per on la boira corria veloç i a estones ens deixava contemplar l’espectacle natural que per si mateixa és. La tornada cap al refugi va ser ràpida i entretinguda, tot lliscant per l’erosionada tartera, i en un obrir i tancar d’ulls tornàvem a ser al punt de partida.
Contents d’haver iniciat el darrer trimestre de l’any d’una forma excel•lent i amb una participació molt notòria, tornàvem capa casa, pensant ja en les següents activitats.
El passat diumenge 20 de setembre un grup de 5 ciclistes de l’Al-Pi-Nisme vam realitzar una sortida matinal al Mas del Tronc. Vam sortir ben d’hora al matí dels Maristes i ens vam dirigir a Cups d’Enrich. Vam fer la llarga pujada als molins de vent i en una baixada vam arribar al refugi del Mas del Tronc. Vam aprofitar per fer una paradeta i una mica d’esmorzar.
Un cop recuperades les forces vam anar tirant cap a la carretera de les Maioles, que vam creuar i anar baixant fins a un trencall des d’on vam pujar fins a Ca l’Estruch. Des d’allà vam continuar fins a l’Espelt i tot seguit vam arribar a Can Masarnau i ja fins a Igualada, on es va acabar la sortida.
En total 37 quilòmetres en 2 hores i 37 minuts, un bon registre tenint en compte que estem al començament de temporada.
Els dies 7 i 8 de setembre es van realitzar dues jornades d’escalada en el marc de l’entitat.
La primera, el dilluns 7, va ser a la Tossa, i va enfocar-se més cap a la iniciació a l’esportiva i la pràctica de ràpels. Es van obrir dues vies (V i V+) i múltiples ràpels.
L’endemà, el dimarts 8, es va anar a Montserrat per escalar més plenament. Escalant a la zona del Vermell del Xincarró van obrir-se 4 vies: dos IV, un V+ i un 6a.
El passat dissabte 29 d’agost 5 membres de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu ens vam llevar ben d’hora per a les 7 del matí començar a pedalar en direcció a Montblanc. L’aposta era arriscada, però mica en mica vam anar fent via, fis a arribar al nostre primer punt de parada, el Castell de Queralt. Allà vam fer un most i a seguir pedalant per aquesta Catalunya interior tant desconeguda per molts de nosaltres.
El dia acompanyava, i això ens donava forces per anar superant les successives serres que ens barraven el pas però que poc a poc anàvem superant. I finalment, a un quart de tres de la tarda les muralles de Montblanc s’alçaven davant nostre i per una de les seves portes ens esquitllàvem a l’interior d’aquesta vila emmurallada.
Un merescut dinar a la plaça de l’ajuntament i una breu becaina a l’ombra de les muralles van ser suficients per carregar piles encetar el camí de tornada cap a Igualada. Durant la tronada vam passar per pobles com Sarral o Rocafort de Queralt, però no varem fer una parada considerable fins que no vam ser a Santa Coloma de Queralt. Un cop allà i ja en terreny més conegut, vam pedalar fins a Bellprat i des d’allà fins a Sant Martí de Tous, on varem contemplar el desolador aspecte de l’embassament completament sec.
Finalment a tres quarts de nou del vespre arribàvem a Igualada, orgullosos d’haver aconseguit aquest repte, i satisfets per haver contemplat unes panoràmiques increïbles d’unes terres que tenim molt a prop. Amb 130 km a les cames ens n’anàvem cap a casa, rumiant ja la pròxima sortida.
El passat dijous dia 6 d’agost, 5 socis de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es van llevar de bon matí i van anar cap a Porte Puymorens (França) per tal de començar una ruta inoblidable de quatre dies per la Cerdanya Francesa.
Durant el primer dia de ruta i amb les piles carregades vàrem passar per l’impressionant estany de Llanós tot fent una aproximació al pic del Carlit (2921).
L’endemà, amb les motxilles de ruta a l’esquena i també de matinada, aquesta vegada amb el cel ennuvolat, férem el famós cim i ens dirigírem cap als Perics, els dos gegants emblemàtics que controlen tota la zona de les Bulloses. Després de travessar el Desert del Carlit plantàrem la tenda sota el Peric Superior (2810) i ens preparàrem per la tempesta diària que ens feia cada tarda i cada nit.
L’endemà al matí pujàrem al cim per una cresta llarga i fàcil que ens deixava veure una vista excepcional de la zona: des del Canigó a la Pica d’Estats i del Pedraforca a les entranyes de França. Després de gaudir de la vista ens tocà baixar i començar a enfilar una llarga vall glacial per sobre dels 2000 metres, la qual ens portà, després de travessar un coll, a l’estany de Llanós una altra vegada (ara des de l’altre extrem). Allí, amb capelines, plantàrem la tenda i descansàrem un xic per poder agafar amb ànims l’últim dia, durant el qual hauríem de baixar per una vall de més de 10km.
Aquesta darrera jornada va començar com tota la nit, amb pluja intensa, no obstant ens posàrem en ruta i després de passar pel refugi de Besines arribàrem a la tarda a l’Hospitalet de l’Andorra.
Aquesta sortida culmina les rutes de la temporada d’estiu de l’entitat, la qual es pot valorar com a molt positiva tant per l’afluència de socis com pel nombre d’activitats realitzades. I respecte a la ruta, també la ponderem a l’alça, tant pel paisatge com per les experiències i el recorregut.
El passat dimecres dia 22 de juliol, l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu marxava de matinada en direcció als Pirineus aragonesos més occidentals.
El destí, el paisatgístic poblet de Sallent de Gállego, idíl·licament emplaçat al costat del pantà de Lanuza i porta d’entrada de la Vall de Tena, a pocs quilòmetres de la frontera francesa.
Amb les motxilles a l’esquena, pals a les mans i amb moltíssimes ganes de caminar i pujar muntanyes, cinc socis de l’entitat iniciàvem la ruta de cinc dies. De mica en mica, tot ascendint per la ufanosa i profunda Vall de Tena, es deixava el poble de Sallent a l’esquena i s’anava guanyant altura. Al cap de poques hores de camí i havent dinat, s’arribava al “Ibón” (en aragonès, “petit llac del Pirineu d’origen glacial”) de Respomuso, a 2200 m d’altitud. Tot i el fort vent que bufava, amb ràfegues de més de 80 km/h, vam poder muntar la tenda, sense patir massa per la seva integritat. La nit fou força moguda, i és que el vent no amainava.
El matí següent, a les 7.15 h, l’Al-Pi-Nisme ja caminava en direcció al primer tresmil programat per la ruta, el Balaitús (3145 m). L’ascensió al tresmil més occidental dels Pirineus es féu per la bretxa Latour, on ens aproximàrem seguint les petjades sobre una llarga pala de neu dura amb força pendent. Un cop a la bretxa, s’hagué de superar un pas de IV, i posteriorment una zona de clavilles fixes a la roca. Amb l’ajuda de corda i arnesos per major seguretat, s’ascendí fàcilment al capdamunt del pic. El vent continuava sent fort i omnipresent, i la sensació de fred era força gran. No obstant, les vistes ho mereixien tot.
La baixada es féu per la Gran Diagonal, l’altra via d’accés al pic. Aquesta, tot i ser considerada més fàcil, és molt més aèria i els passos s’han de realitzar cautelosament, per perill d’una relliscada fatal.
Després d’un bon dinar amb fogonet ple d’hidrats de carboni, vam continuar el camí en direcció al nord, fins a arribar als Ibones de la Facha, just al peu del Gran Facha, per fer-hi nit a dins la tenda.
Amb la sortida del sol, l’Al-Pi-Nisme assolia el coll de la Facha, on vam deixar les motxilles per alleugerir pes en l’ascensió al segon tresmil de la ruta, el Gran Facha (3005 m). La pujada al pic, tot i ser més fàcil que la del dia anterior, consta de llargs trams de grimpada per superar un desnivell de prop de 400 metres. El vent continuava sent el factor dominant, i el sol brillava esplendorós per poder guaitar els infinits pics escarpats que s’albiraven. De tornada al coll, s’entrà a França, i sense perdre altura, s’anà resseguint la falda del Gran Facha fins al port de Marcadau, des d’on es descendí fins a passar per la vora dels llacs de Bachimaña. Seguint el GR-11, s’arribà als Ibones Azules, just als peus d’uns imponents Picos del Infierno, amb la impressionant Marmolera com a protagonista. La tarda d’aquest segon dia fou de descans total, i què millor per recuperar-se d’una jornada d’alta muntanya que un bon bany a un estany d’aigua gelada a 2500 m d’altura?
Arribats al tercer dia, el cel semblava que s’havia posat d’acord. Ni mica de vent ni de núvol. Un sol radiant acompanyava els membres de la ruta en l’ascensió als Picos del Infierno. La grimpada fou força llarga, i en pocs minuts es van poder coronar els tres cims: l’occidental (3073m), el central (3082m) i l’oriental (3076m), connectats per la vasta Marmolera, d’un to blanquinós.
Amb tot, l’entitat fa una molt bona valoració d’aquesta ruta al-pi-nística, la qual ha servit per compartir amb els membres de l’entitat uns fantàstics dies respirant alta muntanya, aprenent a conviure tot admirant els millors paisatges del nostre tant estimat Pirineu, i adquirint alhora una major experiència a la muntanya.
El passat diumenge 26 de juny una desena de socis de l’Al-pi-nisme vàrem anar d’excursió a Montserrat, la nostra gran serra central.
Marxant ben d’hora al matí per tal de no enganxar la calor del migdia, vam deixar els cotxes al coll de Can Maçana i, tot entrant al massís per la Portella, vam iniciar l’emblemàtica Travessa d’Agulles.
Aquest sender que va d’una punta a l’altra de la regió més occidental de Montserrat ens va permetre gaudir d’una caminada tranquil·la, entretinguda i ben fresca a l’ombra de les Agulles.
Després d’un bon esmorzar a l’esguard d’aquests gegants de pedra i a la fi de la travessa, vam emprendre el camí de tornada tot passant per la Roca Foradada.
Amb l’últim cap de setmana de juny acaben les sortides regulars de l’entitat. Al començar les vacances estudiantils ens preparem també per la temporada d’estiu, durant la qual es realitzaran dues rutes de varis dies a les zones de Panticosa i el Carlit respectivament.
L’Al-pi-nisme Club Esportiu s’ha desplaçat aquest cap de setmana fins a la vall de Ballibierna, als peus del massís de Maladeta, per realitzar el segon curset d’alpinisme de l’entitat. Enfocat cap a repassar els conceptes apresos l’any anterior, hem fet tallers de nusos, d’encordament, de progressió en roca, de progressió i detenció en neu, de tot tipus d’ancoratges, d’orientació i fins i tot de com muntar una motxilla ben feta.
Al voltant del Refugi de Coronas, en una preciosa zona de gran puresa i verdor, i amb la fressa del sorollós riu de fons, hem passat dos dies pràcticament sols aprenent i practicant tècniques d’alta muntanya per quan les puguem posar en pràctica seriosament. I el temps, malgrat no ser gens bo, ens ha permès de fer pràcticament totes les activitats que teníem programades.
El curs, conduit per en Xavi Salom, soci de l’entitat (i sense el qual no l’haguéssim pogut realitzar), ha esdevingut una experiència clarament positiva per a tots nosaltres, alguns dels quals tenim pocs coneixements de muntanya degut a l’edat, i ens ha dotat d’una formació imprescindible que sens dubte ens reduirà el ventall de perills quan tornem a passejar-nos per les nostres estimades muntanyes.
Sols queda seguir programant activitats, agrair de nou al nostre instructor la feina feta i desitjar a tothom unes bones caminades!
Aquest passat diumenge ens llevarem ben d’hora amb l’afany de visitar una de les meravelles geològiques i naturals més emblemàtiques del nostre país, el Congost de Mont – Rebei. Aquest fa de frontera natural i ara també administrativa, entre Catalunya i Aragó, i és el resultat de l’erosió que durant mil·lennis ha exercit l’aigua del riu Noguera Ribagorçana sobre la roca calcària del Montsec. El resultat: un paratge espectacular, amb parets de més de 500 metres d’altura i en alguns punts una amplada de només 20 metres. Paratge insòlit ja que encara es manté força verge, només es travessat per un petit i espectacular camí de ferradura excavat a la roca.
Nosaltres iniciàrem l’excursió des del petit poble de Corçà, situat al sud del Congost. Des d’allà una aproximació de menys de dues hores ens dugué fins a l’entrada del mateix, i tranquil·lament el varem travessar tot gaudint d’unes panoràmiques dignes de ser contemplades, on la petitesa de l’home davant del poder de la natura és evident. Petitesa que encara es fa més evident des de l’entrada de la Cova Colomera, situada uns 50 metres per sobre l’itinerari bàsic.
Sense adonar-nos-en, havia arribat l’hora de dinar, però abans d’omplir el pap encara hi va haver temps capbussar-nos a les netes aigües del riu Noguera Ribagorçana , pacient escultor d’aquest paisatge. Aigües que afortunadament enguany discorren amb força cap al sud, cap a l’immens pantà de Canelles. Seguint la direcció assenyalada pel riu, cap al sud també ens dirigírem, i després de desfer els nostres passos arribàvem al punt de partida. Contents d’haver decidit realitzar aquesta senzilla però atractiva excursió.
Sabríeu com reaccionar davant d’una situació límit on la supervivència sols depèn del vostre enginy i la vostra valentia i serenitat? Segurament, en tots els casos la resposta és negativa. Ens sentim massa embolcallats i protegits per totes les comoditats que aquesta societat ens proporciona, però a vegades, i més sovint del que ens pot semblar, les regles del joc poden canviar. Així doncs ens caldria aprendre, o si més no intentar-ho, algunes nocions bàsiques de supervivència, i això és precisament el que varem fer una dotzena de nosaltres els dies 1 i 2 de maig.
A les 8:30 i matí i sota una dèbil pluja, empreníem la marxa en direcció a La Tossa de Montbui, indret on es desenvoluparen la major part de les activitats. Un cop dalt, un ràpid esmorzar i a la feina! Les disciplines que practicàrem foren múltiples i variades, heus aquí alguns exemples:
Tot bon excursionista ha de saber orientar-se, saber on ens trobem i cap on hem d’anar és la base per no perdre’ns. L’ús de la brújola és doncs essencial.
Qui ens assegura que sempre tindrem aigua al nostre abast, i si la tenim, aquesta serà potable? L’obtenció d’aigua en indrets aparentment erms pot resultar d’allò més útil, i encara que no ho sembli, és més senzill del que un creu. Aprofitant l’aigua de la rosada, la que s’origina a partir de la condensació, o la que emeten les plantes, es pot satisfer la set d’una forma ben senzilla.
Sempre portem amb nosaltres un bon entrepà, un sobre de sèmola o sinó ens restaran les magnifiques barretes energètiques que tot ho solucionen, però … i si s’acaben? Aleshores sempre serà útil conèixer de quins petits animals i plantes ens podem nodrir, i si som més agosarats, perquè no elaborar trampes per capturar un sopar més consistent?
La llista de les activitats realitzades és força més llarga, però tampoc cal explicar-les totes, que sinó cauríeu en l’avorriment.
En resum, dues jornades d’allò més útils i igual o més divertides. Durant el dia varem aprendre, i durant la nit varem gaudir, de la natura, de les rialles dels companys, del so de la guitarra, de la llum de les estrelles. Tot en aquesta Conca d’Òdena que malauradament està canviant, en aquesta Conca d’Òdena on aviat tot això no serà possible, en aquesta Conca d’Òdena on aviat tot seran fabriques i carreteres.
Diumenge que bé, anirem fins al Congost de Mont-Rebei, un dels indrets més espectaculars del nostre país.
Error: the communication with Picasa Web Albums didn't go as expected. Here's what Picasa Web Albums said:
El passat diumenge 19 d’abril del 2009 un grup de quatre al-pi-nistes van anar a la impressionant muntanya de Montserrat a practicar una mica d’escalada.
De fet era la primera vegada que l’Al-pi-nisme anava a escalar en aquesta serra.
La sortida va durar tot un matí i tot i les primeres dificultats en trobar les vies es pot considerar que va ser tot un èxit.
Les vies potser no eren de molta graduació (IV+, V, intent de 6a) però l’important va ser que ens ho passàrem molt bé tot gaudint d’un dia radiant.
Error: the communication with Picasa Web Albums didn't go as expected. Here's what Picasa Web Albums said:
Tot aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, cinc membres de l’Al-pi-nisme Club Esportiu vam realitzar, del dia 4 al 6 d’abril, la primera ruta hivernal de l’entitat.
La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a la Vall de Rialb, dins el Parc de la Vall de Sorteny (Andorra). Allà vàrem passar dos dies sencers rodejats d’una ominosa nevada blanca, envoltats de la solitud, la bellesa i la puresa pròpies de la muntanya en aquesta temporada.
Aquesta ruta, pionera dins l’entitat i la primera de les dues que s’han fet aquesta Setmana Santa, ens ha fet gaudir de tres dies fantàstics en què hem pogut practicar tècniques d’alpinisme, d’escalada i vies ferrades.
A més, els cinc socis hem viscut amb una motxilla a l’esquena, rialles i molta companyonia el que més ens agrada i que ens ha portat allà: el contacte amb la natura més verge, amb les muntanyes més colossals, amb l’afició més nostra.
Ànims a tots els que la compartiu, i bon final de temporada d’hivern.
Per acabar d’arrodonir la sortida, el tercer i últim dia vàrem desplaçar-nos en cotxe fins al poble d’Ordino, pocs quilòmetres més avall. Vam passar el matí fent unes vies ferrades recentment equipades i en molt bon estat, a tocar del poble, que ens van tornar a l’altura (si bé aquest cop sobre roca i sense neu de fons).
Després d’un bon dinar de restaurant, el rocòdrom públic del poble ens va acollir, permetent-nos exercitar una miqueta els braços. Presa a presa i paret amunt, vam suar les últimes gotes abans d’empendre el viatge de tornada, molt cansats però profundament feliços i satisfets.
Després d’un primer dia d’aproximació fent nit al Refugi de Rialb, vàrem calçar-nos les polaines i els grampons i, piolet en mà, iniciàrem l’ascens al Pic de Font Blanca. Una forta pujada fins a la Portella de Rialb i un tros de grimpada per una cresta ben escarpada ens conduïren al punt més àlgid de la ruta, uns quants metres per sota de l’esperat i inassolible cim. Allà decidírem, vistes les circumstàncies, tornar enrere cap al refugi i passar la segona nit allà també.
Malgrat no haver aconseguit el nostre objectiu, la jornada ens deixà un emocionant i satisfactori record, fruit de la iniciació a un excursionisme d’alta muntanya més tècnic que l’entitat ja ha començat a trepitjar.
Error: the communication with Picasa Web Albums didn't go as expected. Here's what Picasa Web Albums said:
Aquest passat diumenge l’Al-pi-nisme Club Esportiu va realitzar una excursioneta al pre-pirineu català. Sortint d’Igualada a les 7:30 el grup es va dirigir cap a les pistes d’esquí de fons de Tuixent on es va començar a caminar. Deixant endarrere el Pla de l’Arp vam ascendir el nostre objectiu (Tossa Pelada, 2379) tot pujant pel talla focs i més endavant per camins i caminets plens de neu només trepitjats per algun animal. Després d’una última pujadeta feta per la carena coronàvem cim. Un cop allí començàrem a fer un/reciclatge de tècniques sobre neu, tals com asseguraments, progressió per glacera, detencions, ràpels… el qual ens va servir per agafar experiència i bagatge de cara a molt properes sortides més tècniques i complexes..
Quan el sol començava a baixar i el fred començava a imposar-se baixàrem cap a la vall camí de casa.
Aquesta ha estat una de les moltes sortides que ja s’han fet durant aquest any, no obstant, aquesta ens deixa un especial bon regust de boca ja sigui pel paisatge fantàstic i nevat que poques vegades tenim el privilegi de contemplar com també per la possibilitat que hem tingut per aprendre tècniques noves per poder-nos desplaçar
per la nostra estimada muntanya. Agraïm, la participació i implicació mostrada pels socis, que és el que fa possible la conversió de tots aquests projectes en realitat.
Aquest passat diumenge, una dotzena de membres de l’Al-Pi-nisme ens trobàvem a les 8 del matí amb el rumb posat en direcció a Can Massana, on començàvem a caminar tot penetrant en aquest meravellós i alhora imponent escenari que constitueixen les muntanyes de Montserrat. Deixant enrere el refugi ”Vicenç Barbé” i després d’una estona tresquejant per estrets corriols, la Miranda dels Ecos (1223 m) s’alçava sobre els nostres caps.
Tant sols calia superar una llosa d’uns 10 metres d’altura equipada amb una cadena fixa. Poc després, acompanyats per l’ombra dels vulnerables teixos, assolíem el cim. La panoràmica observada: indescriptible. Dominada per la regió de les agulles a ponent i pels Pirineus al nord, es com si aquest petit gran país que és Catalunya ens cabés a les mans.
Arribada l’hora d’iniciar el camí de tornada, ens dirigírem cap a l’espectacular i tècnica canal dels Micos i descendírem a continuació per la Canal de la llum, que ens deixà al vesant nord. A partir d’aquest punt, ja seguírem el tradicional camí que retorna cap a Can Massana.
Una gran excursió circular força tècnica, per gaudir de l’entorn i la natura, i observar la seva fragilitat. Fragilitat, petitesa, que nosaltres també sentim al caminar per aquestes contrades que hom anomena Montserrat. Tant a prop, tant belles, i tant desconegudes i infravalorades per molts.
Amb aquesta ja són diverses les sortides que ha realitzat l’entitat enguany. Des d’excursions en BTT, sortides d’escalada, o excursionetes per la Conca. Agraïm doncs, la participació i implicació mostrada pels socis, que és el que fa possible la conversió de tots aquests projectes en realitat.
El dilluns dia 23 de febrer, aprofitant que era dia de festa per molts estudiants de la Conca, l’Al-pi-nisme
va realitzar la seva primer sortida de BTT d’aquest 2009.
Vam reunir-nos quatre (Albert Buscart, David Montaña, Joan Baliu i Quim Muntané) a l’Estació Vella a dos quarts de nou, i pels voltants de les nou remuntàvem l’avinguda Balmes amb les rodes ben inflades i moltes ganes de pedalar. En una matinal d’aproximadament 4 hores, vam donar una bona volta per la nostra estimada Conca d’Òdena, tot gaudint d’un fantàstic dia amb vistes gens menyspreables.
El camí ens va dur, a través de Can Masarnau, Ca la Pepa i Ca l’Astruc, cap a l’ermita de St. Pere d’Ardesa, a prop de Rubió, on vam poder esmorzar amb tranquil·litat. Amb energies renovades vam pujar caminant al Puig de St. Miquel (734m), el punt més alt de l’excursió. De nou sobre la bici, vam planejar cap a Sant Salvador (la Bandera), un fantàstic mirador de la Conca just sobre Pujada cap a Ca l’Astruc.
En resum, va ser una volta plena de pujades i baixades, pistes, camins i trialeres que ens van fer gaudir del d’una gran sortida molt recomanable, i que ens ha deixat amb ganes de tornar a agafar la bicicleta d’aquí ben poc!
El passat dissabte dia 21 de febrer es va realitzar la primera activitat oficial de l’Al-pi-nisme d’aquest any 2009. Tal i com estava anunciat, vam sortir a dos quarts de nou d’Igualada i ens vam desplaçar amb cotxe fins a la Tossa de Montbui.
Un cop allà, vam dedicar el matí a fer una mica d’escalada i ràpels. Cal esmentar que les vies que vam intentar es van fer molt complicades degut al fred que feia a la cara on estàvem, però sens dubte va ser una experiència profitosa i divertida. Després d’esmorzar, vam anar cap al solet a baixar una paret fent ràpel, i més tard vam agafar el cotxe de tornada cap a casa.
Malgrat només vam ser tres assistents (Joan Baliu, Roger Casas i Quim Muntané) ens ho vam passar molt bé i ens va servir per memoritzar i familiaritzar-nos amb el material i les cordes, per quan (esperem) necessitem posar-ho en pràctica a la muntanya.
L’única taca de la sortida va ser el lamentable espectacle que, després d’unes quantes setmanes, la Tossa segueix oferint. Arbres tombats i arrels arrencades són el vestigi de la forta ventada que va assolar la comarca el mes de
gener. Una potent imatge de natura destrossada, però també una marca clara del poder que aquesta pot arribar a tenir.
Per encetar aquest nou any amb força, a l’Al-Pi-nisme hem creat una nova samarreta oficial.
És una samarreta tècnica amb texitis optimitzats per a la pràctica d’esport, amb sistema de ventilació lateral, totalment transpirable i a més, amb un disseny ergonòmic i còmode per l’usuari.
Aquí teniu un prototip de la samarreta que ben properament estarà disponible!
Un cop recuperades les forces vam anar tirant cap a la carretera de les Maioles, que vam creuar i anar baixant fins a un trencall des d’on vam pujar fins a Ca l’Estruch. Des d’allà vam continuar fins a l’Espelt i tot seguit vam arribar a Can Masarnau i ja fins a Igualada, on es va acabar la sortida.
Els dies 7 i 8 de setembre es van realitzar dues jornades d’escalada en el marc de l’entitat.
depèn del vostre enginy i la vostra valentia i serenitat? Segurament, en tots els casos la resposta és negativa. Ens sentim massa embolcallats i protegits per totes les comoditats que aquesta societat ens proporciona, però a vegades, i més sovint del que ens pot semblar, les regles del joc poden canviar. Així doncs ens caldria aprendre, o si més no intentar-ho, algunes nocions bàsiques de supervivència, i això és precisament el que varem fer una dotzena de nosaltres els dies 1 i 2 de maig.
Per encetar aquest nou any amb força, a l’Al-Pi-nisme hem creat una nova samarreta oficial.