Aquesta cursa era un joc de rol que es competia en equips; els quals primer de tot van haver de desxifrat varis codis criptats durant les setmanes anteriors per poder aconseguir informacions per poder realitzar el raid.

Durant el raid els equips havien d’agafar una brúixola i orientar-se per la comarca tot arribant amb una sèrie de proves, en les quals es posava a prova la valentia del grup, el saber-se orientar, la resistència, la força i tota una sèrie d’habilitats. A més a més havien de dominar tècniques d’alpinisme com l’ús dels cordinos i el davallador.

Algunes de les proves destacables que hi van haver foren: Enfilar-se per una corda de 8 metres d’alçada, baixar un ràpel i a mig ràpel agafar-se a una corda amb nusos i baixar per aquesta, travessar un munt de barrancs que es trobaven pel recorregut, rastrejar un terreny ple de pistes per trobar les següents indicacions del raid…

L’activitat ha estat valorada molt positivament pels membres de l’entitat, ja que va unir molt el grup i va ser una experiència innovadora i dinàmica.

Tot i això s’ha de remarcar que a la tarda una forta tempesta va fer que la cursa es convertís amb tota una odissea.

El primer dia de matinada sortim d’Igualada i ens dirigim al llac d’Engolasters on deixem el cotxe i comencem la nostra aventura tot començant a trepitjar neu, caiguda a les últimes hores.

El primer dia recorrem tota la vall fins arribar a un meravellós refugi: el Refugi de l’Illa, el qual està a una alçada privilegiada de 2517m i que per tant, tenim una vista increïble de la vall i del paisatge que ens acompanya.

El dia següent, de matinada, després d’haver aconseguit aigua, tasca complicada tenint en compte el fred i l’estat d’aquesta, prosseguim la marxa. Aquesta vegada, amb grampons tot cavalcant per l’espatlla del Montmalús, pic que realitzarem seguidament.

Des del cim només podem apreciar algunes puntes de muntanya, les quals no estan cobertes pels núvols. Tot i que el paisatge és captivador no ens torbem massa, ja que el termòmetre marcava -6ºC. Per tant, seguim carenant fins arribar a la vall del refugi d’Ensegents, en el qual hi passarem la següent nit.

Finalment, el tercer dia baixem fins la carretera d’Encamp i tot agafant un tranquil camí botànic arribem una altra vegada al cotxe, i cap a casa, per descansar i recuperar-nos de les últimes jornades, dures però que ens deixen a la retina tot de paisatges inoblidables , només a l’abast de la gent amb bona forma física i que li agrada la natura. I és que el paisatge hivernal és una mescla entre el paradís i l’infern.

La sortida, que va durar tres dies, ens va portar a Andorra. Començant a pujar el primer dia des del Serrat per la vall de Sorteny ens va portar fins al refugi de Coma Obaga. L’endemà al matí abans que sortís el sol ja caminàvem direcció la collada de Ferreroles, on des d’allà vam emprendre el camí que ens portaria cap al punt més alt del majestuós pic de l’Estanyó, el segon cim més alt d’Andorra amb 2915 m d’alçada.

Des d’allà vam poder contemplar tota la vall de Sorteny nevada així com un extens panorama sobre gairebé tot el principat. Un paisatge meravellós, màgic i encisador. La baixada va ser molt satisfactòria desprès d’haver pogut contemplar totes aquelles vistes tan impressionants. Per acabar el dia vam arribar al refugi de Sorteny on hi vam passar la nit i l’endemà amb calma ja baixàvem cap al poble del Serrat per agafar el cotxe i poder anar a escalar tot el matí al rocòdrom públic d’Ordino.

Hem passat tres dies rodejats de tot allò que més ens agrada, gaudint de la bellesa, la màgia, la puresa… de la muntanya nevada.

Aquesta va ser la primera ruta hivernal programada per aquesta setmana santa. Aprofitant totes les vacances l’entitat a dut a terme dues rutes hivernals de tres dies cada una.

De cara al segon trimestre de l’any, tenim preparat un gran ventall de sortides per a tots els gustos, des de dies d’escalada, fins a sortides amb BTT, excursions per la conca, raids de supervivència…

Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.

Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt. Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir. Ressegueixen la carena, en direcció a la Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.
Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.

Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!

D’allí, i després d’una breu pausa per esmorzar un pa amb tomàquet, els vuit al-pi-nistes prosseguiren el recorregut tot resseguint els nombrosos camins que s’amaguen per entremig dels alzinars que configuren aquest immens massís, amagat darrere els Mollons i invisible des de la Conca d’Òdena. Sort del mapa… No obstant, després d’unes quantes giragonses, l’Al-pi-nisme ja albirava les dues antenes que s’alcen el capdamunt del Miramar, objectiu de l’excursió. La pujada final fou molt exigent, i tot i ser la primera sortida de l’any, cap al-pi-nista es féu endarrere. Un cop dalt el cim, es pogué observar una magnífica vista de les muntanyes de Montserrat flotant sobre un mar de boira, una vasta postal de Piera i Vallbona, i una nova perspectiva de Capellades jaient sota els peus. Llàstima que la boira no pogué verificar la certesa del nom de “Mira-mar”…

Després de les fotos de rigor, la baixada fou el més divertit. Ràpida, enfangada i una mica tècnica, l’Al-pi-nisme va baixar en un tres i no res el desnivell del Miramar (593m). Al cap de poca estona, ja s’havia arribat a casa i tothom dinava content d’haver passat un matí genial en companyia de tots els amics que som qui formem part de l’Al-pi-nisme.

Per altra banda, des de l’Al-pi-nisme Club Esportiu, agraïm a tots els socis la seva assistència a l’Assemblea General que tingué lloc el passat divendres i animem a les noves incorporacions a participar d’allò més en les sortides que ens presenta aquest any 2010. Així mateix, animem a tothom qui vulgui que s’informi de les nostres activitats i de qui som a través de la nostra web: www.alpinisme.cat o enviant un correu a alpinisme@gmail.com

El número premiat coincideix amb les darreres tres xifres de la grossa de Nadal, i per tant enguany la butlleta guanyadora era la 294. El guanyador es va endur satisfet el premi cap a casa, i a nosaltres no ens queda més que mostrar el nostre agraïment  als col·laboradors que ho van fer possible: X-Avi Material de Muntanya, i SuperMas.

Entrega de la panera als guanyadors, amb la presència de Xavi Salom.

I un cop acabat el 2009, cal començar una nova temporada, i a l’Al-Pi-nisme Club Esportiu estem treballant per aconseguir que aquest 2010 sigui un gran any, amb moltes novetats, i on tothom qui ho desitgi pugui gaudir de les activitats preparades.

Des d’excursions senzilles per la comarca, fins a ascensions i rutes pels bells Pirineus nevats, sense descuidar ni la  BTT ni l’escalada! Així que ja ho sabeu, si us pica la curiositat, no dubteu a entrar a la nostra pàgina web (www.alpinisme.cat) o envieu-nos un correu a alpinisme@gmail.com. A més aquest any les inscripcions de socis es poden fer online!

L’Al-Pi-nisme club esportiu, una entitat sense ànim de lucre que vol acostar l’excursionisme, l’alpinisme, l’escalada i la bicicleta de muntanya a tots el joves i no tant joves de la ciutat,  us desitja el millor per al 2010. I a la muntanya, recordem-ho sempre, la previsió i la prudència són imprescindibles, perquè ella ens domina a nosaltres, no al revés.

Sortint ben d’hora al matí i deixant els cotxes a l’antiga masia de Les Clotes, vam enfilar camí amunt en direcció al Coll del Corral, porta d’entrada a la Plana d’Ancosa. Passejant per aquesta extensa i desolada planícia, férem cap a la gran i parcialment derruïda Casa d’Ancosa, que comparteix parets amb les restes d’un antic convent de monjos cistercencs.

Al cap de poc, sense perdre el camí principal, l’imponent Roure d’Ancosa va sortir-nos a l’encontre; l’arbre, catalogat com a monumental, fins té la seva pròpia bassa d’aigua, que s’acumula en una cavitat al mig del seu tronc. Després d’esmorzar al seus peus, resguardats per centenars d’anys de saviesa, retrocedírem un xic per agafar el camí que, tot passant per la Font de les Canals, ens pujà fins al Puig Castellar, un excel·lent mirador dels voltants (i un dels punts més alts de l’Anoia).

Ja de tornada, vam aprofitar per passar per la vora d’unes vinyes d’alçada (el vi de les quals podia assaborir-se a la fira que ha tingut lloc a LaLlacuna aquest cap de setmana), autèntica essència de la regió; i també posarem els peus al diminut poble de Torrebusqueta.

En resum, una senzilla i bonica excursió que, junt amb tantes altres sortides, confecciona el calendari d’activitats de l’entitat per a aquests últims mesos de l’any.

Aquest dissabte, l’Al-Pi-nisme encetava el seu programa d’activitats trimestral, i per començar, ascensió al Pedraforca. A punta de dia vàrem sortir d’Igualada, i per la carretera ja vam poder comprovar que no seriem pas els únics en visitar les terres berguedanes. Centenars de cotxes aparcats al voral de la carretera, amb cares somrients i cistells nous de trinca a la ma, disposats a emular els protagonistes de “Caçadors de bolets” i resseguir fins l’últim racó de bosc per trobar algun rovelló!

En fi, tornem al tema que interessa, perquè nosaltres anàvem al Pedraforca, ja en buscarem un altre dia de bolets! A l’aparcament, de cotxes tampoc és que n’hi faltessin, però després de passar pel refugi Lluís Estasen, la tranquil•litat ja era molt més gran. Ens dirigíem al coll del Verdet, i a mesura que anàvem guanyant altura per un sender ben fressat, podíem veure cada cop més a prop les altives parets del Pollegó Superior, alhora que el refugi s’encongia cada cop més. Al cap de no massa estona ja érem al coll, des d’on ja podíem contemplar unes boniques vistes del poble de Gòsol, situat just sota el vessant oest del massís.

Ara tant sols restava superar un entretingut tram de grimpada amb unes vistes magnífiques sobre la serra del Cadí, la Cerdanya, la Gallina Pelada i la serra del Port del Compte entre d’altres. Durant aquest curt trajecte un simpàtic talpó de tartera ens va sortir a saludar. Ves a saber si es tractava d’una manifestació contra tots aquells que envaíem el seu territori natural…

I ara si, el cim (2497m), un cim emblemàtic de Catalunya i un dels mes bells que es puguin contemplar. Un cim que si pogués parlar estaria orgullós de rebre tants enamorats de la muntanya, però que alhora exhalaria ràbia i ira contra aquells que el visiten i se’n creuen els amos i senyors. Contra aquells que no el respecten, contra aquells que no son capaços de recollir la seva merda, contra aquells que en definitiva no s’adonen que tots som responsables de la conservació del nostre patrimoni, de les nostres muntanyes.

Foto de grup de rigor i xino-xano cap a l’Enforcadura, per on la boira corria veloç i a estones ens deixava contemplar l’espectacle natural que per si mateixa és. La tornada cap al refugi va ser ràpida i entretinguda, tot lliscant per l’erosionada tartera, i en un obrir i tancar d’ulls tornàvem a ser al punt de partida.

Contents d’haver iniciat el darrer trimestre de l’any d’una forma excel•lent i amb una participació molt notòria, tornàvem capa casa, pensant ja en les següents activitats.