Posted by admin on Sep 03, 2009
El passat dijous dia 6 d’agost, 5 socis de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es van llevar de bon matí i van anar cap a Porte Puymorens (França) per tal de començar una ruta inoblidable de quatre dies per la Cerdanya Francesa.
Durant el primer dia de ruta i amb les piles carregades vàrem passar per l’impressionant estany de Llanós tot fent una aproximació al pic del Carlit (2921).
L’endemà, amb les motxilles de ruta a l’esquena i també de matinada, aquesta vegada amb el cel ennuvolat, férem el famós cim i ens dirigírem cap als Perics, els dos gegants emblemàtics que controlen tota la zona de les Bulloses. Després de travessar el Desert del Carlit plantàrem la tenda sota el Peric Superior (2810) i ens preparàrem per la tempesta diària que ens feia cada tarda i cada nit.
L’endemà al matí pujàrem al cim per una cresta llarga i fàcil que ens deixava veure una vista excepcional de la zona: des del Canigó a la Pica d’Estats i del Pedraforca a les entranyes de França. Després de gaudir de la vista ens tocà baixar i començar a enfilar una llarga vall glacial per sobre dels 2000 metres, la qual ens portà, després de travessar un coll, a l’estany de Llanós una altra vegada (ara des de l’altre extrem). Allí, amb capelines, plantàrem la tenda i descansàrem un xic per poder agafar amb ànims l’últim dia, durant el qual hauríem de baixar per una vall de més de 10km.
Aquesta darrera jornada va començar com tota la nit, amb pluja intensa, no obstant ens posàrem en ruta i després de passar pel refugi de Besines arribàrem a la tarda a l’Hospitalet de l’Andorra.
Aquesta sortida culmina les rutes de la temporada d’estiu de l’entitat, la qual es pot valorar com a molt positiva tant per l’afluència de socis com pel nombre d’activitats realitzades. I respecte a la ruta, també la ponderem a l’alça, tant pel paisatge com per les experiències i el recorregut.
Posted by admin on Sep 03, 2009
El passat dimecres dia 22 de juliol, l’Al-Pi-Nisme Club Esportiu marxava de matinada en direcció als Pirineus aragonesos més occidentals.
El destí, el paisatgístic poblet de Sallent de Gállego, idíl·licament emplaçat al costat del pantà de Lanuza i porta d’entrada de la Vall de Tena, a pocs quilòmetres de la frontera francesa.
Amb les motxilles a l’esquena, pals a les mans i amb moltíssimes ganes de caminar i pujar muntanyes, cinc socis de l’entitat iniciàvem la ruta de cinc dies. De mica en mica, tot ascendint per la ufanosa i profunda Vall de Tena, es deixava el poble de Sallent a l’esquena i s’anava guanyant altura. Al cap de poques hores de camí i havent dinat, s’arribava al “Ibón” (en aragonès, “petit llac del Pirineu d’origen glacial”) de Respomuso, a 2200 m d’altitud. Tot i el fort vent que bufava, amb ràfegues de més de 80 km/h, vam poder muntar la tenda, sense patir massa per la seva integritat. La nit fou força moguda, i és que el vent no amainava.
El matí següent, a les 7.15 h, l’Al-Pi-Nisme ja caminava en direcció al primer tresmil programat per la ruta, el Balaitús (3145 m). L’ascensió al tresmil més occidental dels Pirineus es féu per la bretxa Latour, on ens aproximàrem seguint les petjades sobre una llarga pala de neu dura amb força pendent. Un cop a la bretxa, s’hagué de superar un pas de IV, i posteriorment una zona de clavilles fixes a la roca. Amb l’ajuda de corda i arnesos per major seguretat, s’ascendí fàcilment al capdamunt del pic. El vent continuava sent fort i omnipresent, i la sensació de fred era força gran. No obstant, les vistes ho mereixien tot.
La baixada es féu per la Gran Diagonal, l’altra via d’accés al pic. Aquesta, tot i ser considerada més fàcil, és molt més aèria i els passos s’han de realitzar cautelosament, per perill d’una relliscada fatal.
Després d’un bon dinar amb fogonet ple d’hidrats de carboni, vam continuar el camí en direcció al nord, fins a arribar als Ibones de la Facha, just al peu del Gran Facha, per fer-hi nit a dins la tenda.
Amb la sortida del sol, l’Al-Pi-Nisme assolia el coll de la Facha, on vam deixar les motxilles per alleugerir pes en l’ascensió al segon tresmil de la ruta, el Gran Facha (3005 m). La pujada al pic, tot i ser més fàcil que la del dia anterior, consta de llargs trams de grimpada per superar un desnivell de prop de 400 metres. El vent continuava sent el factor dominant, i el sol brillava esplendorós per poder guaitar els infinits pics escarpats que s’albiraven. De tornada al coll, s’entrà a França, i sense perdre altura, s’anà resseguint la falda del Gran Facha fins al port de Marcadau, des d’on es descendí fins a passar per la vora dels llacs de Bachimaña. Seguint el GR-11, s’arribà als Ibones Azules, just als peus d’uns imponents Picos del Infierno, amb la impressionant Marmolera com a protagonista. La tarda d’aquest segon dia fou de descans total, i què millor per recuperar-se d’una jornada d’alta muntanya que un bon bany a un estany d’aigua gelada a 2500 m d’altura?
Arribats al tercer dia, el cel semblava que s’havia posat d’acord. Ni mica de vent ni de núvol. Un sol radiant acompanyava els membres de la ruta en l’ascensió als Picos del Infierno. La grimpada fou força llarga, i en pocs minuts es van poder coronar els tres cims: l’occidental (3073m), el central (3082m) i l’oriental (3076m), connectats per la vasta Marmolera, d’un to blanquinós.
Amb tot, l’entitat fa una molt bona valoració d’aquesta ruta al-pi-nística, la qual ha servit per compartir amb els membres de l’entitat uns fantàstics dies respirant alta muntanya, aprenent a conviure tot admirant els millors paisatges del nostre tant estimat Pirineu, i adquirint alhora una major experiència a la muntanya.
